lunes, 10 de noviembre de 2014

Records...

Per un moment la Mariona perd de vista el present i els seus ulls s’entelen mentre recorda el dia del seu casament seixanta anys enrere. El seu somriure, amagant tota la tristesa que ofegava el seu cor.
Des de petita havia somniat amb aquell dia, encara que en els seus somnis era un dia feliç  i anava penjada del braç de l’home que estimava.
Avui en canvi el seu ànim era fosc com una habitació sense llum. Tremolava mentre caminava al costat d’aquell desconegut a qui el seu pare l’havia venuda. Sí! Venuda! Aquesta era la paraula que no havia gosat pensar durant les setmanes que havien passat des de que el seu pare li havia comunicat que s’havia de casar amb ell i avui.
Feia anys que les coses no anaven bé. No era cega, ni tonta. Cada cop es prodigaven menys entre els amics de sempre, que semblava que els deixaven una mica de costat. Les festes que es mirava de petita des de dalt de l’escala ja no s’organitzaven a casa, també escassejaven les invitacions de les amigues de tota la vida que gairebé no la  trucaven i  fins i tot alguna d’elles voltaven la cara si es creuaven pel carrer.
Això li feia mal. No podia entendre com aquelles persones que de petita havien estat el centre del seu cercle, tot d’un plegat es mostraven fredes i llunyanes.
Però res no es podia comparar a com es va sentir sis mesos abans del dia d’avui. El pare i la mare li van explicar el per què de tot plegat. Les inversions del pare a la borsa havien perdut impuls. Havíem perdut molts diners, tants que havien hagut de demanar un préstec per mantenir l’antic negoci de joieria de l’avi. Però, li van dir, no hi va haver prou, i van haver de malvendre la joieria.
L’home que l’havia comprat no era un home gran li van dir. Fins i tot les dones el consideraven un bon partit.
Al principi ella no veia on volien anar a parar.
“Qualsevol noia seria afortunada de que un home com ell volgués casar- se amb ella” va dir la mare, i un fil de llum, com un llamp li va travessar el cervell.
“No!” va cridar ella- “No!” volent cridar que estimava en Jaume, però va callar. No podia trair aquell amor que encara havia de ser secret.
En qualsevol cas, el pare tampoc no li hauria deixat dir res mes.
“Et casaràs amb ell!” li va dir en aquell to inapel·lable que tots a la casa coneixien. “Ha demanat la teva ma formalment i hem fixat la data el casament pel 23 d’abril”.
“No, si- us- plau!” va suplicar. Però no li van donar cap altre opció. I així doncs, el 23 d’abril es varen casar. I, mentre avançaven pel mig de la plaça de la Catedral cap a la seva nova llar, el seu rostre mostrava un somriure de nina de porcellana, mentre el seu marit, l’home a qui pertanyia des d’aquell dia, la portava del braç acaronant- li la ma.
Gairebé a l’alçada del cotxe de nuvis que els esperava a la cantonada amb Via Laietana, la seva mirada es va creuar amb la del Jaume. Ell la mirava, amb els ulls plorosos però decidit. “Corre” deia en silenci, “Vine amb mi!”.
Ella va tenir por. No podia. S’acabava de casar. Què passaria amb els seus pares? Què diria la gent? Els depreciarien i deshonraria la seva família. I si passat el temps el Jaume la deixava? On aniria? Ella seria una dona marcada. Una perduda a ulls de tots. Una dona que la societat repudiaria.
Va abaixar els ulls disposada a pujar al cotxe deixant enrere i acceptant el destí que altres s'havien encarregat de marcar- li. Però en passar pel seu costat, en Jaume va xiuxiuejar el seu nom "Mariona...". Ella va tombar cap a ell aixecant els ulls, i en trobar- se amb els seus es va perdre en ells sabent que no podia fer altra cosa. Malgrat el risc, la por... malgrat no saber que seria dels seus pares... Malgrat tot... Va mirar per uns segons al seu marit, aquell desconegut que encara la duia del braç. Després es va tombar cap al seu pare i va dir amb els ulls angoixats "Ho sento". I avanç que ningú no sabés què estava passant va córrer a refugiar- se als braços del Jaume.
Va ser un escàndol. Van haver de deixar enrere el mon segur que havien conegut. Les seves famílies. Els seus amics. La majoria els van girar l'esquena.
Van anar a viure a una nova zona de Barcelona que s'obria a la ciutat amb carrers amples i edificis alts i moderns. L'Eixample, li va dir en Jaume que es deia, allà van construir la seva llar.
Van llogar un pis amb quatre habitacions. Ella el va trobar gran per ells. Ell li va dir que de moment si, però que quan vinguessin els fills es faria petit. En aquell moment, tots els dubtes que tenia es van esvair i va confiar cegament en el futur i en la decisió que havia pres.
Al començament, va ser molt dur. En Jaume treballava a la fàbrica de dia i estudiava al vespre. Ella va trobar feina de dependenta a la Merceria “Pepita”, al mateix carrer Bruc, a un parell de carrers de casa seva. Aquest fet, va marcar un punt d’inflexió a la seva nova vida, doncs aquesta feina, a part de permetre- li contribuir una mica a l’economia de la llar, li va obrir les portes a persones noves a les seves vides, que amb el temps van esdevenir els seus amics. Allà, a l’Eixample, havien trobat el seu lloc.
Quatre anys més tard, quan el Jaume finalment es va graduar, la va portar a sopar a un bon restaurant, la ocasió ben valia una despesa extra va dir ell amb el seu somriure càlid i enamorat. I allà, mentre celebraven el nou futur que s’obria davant d’ells, la Mariona li va donar la seva notícia, esperaven un fill... Bé, de fet va ser una filla. Una filla a qui els seus pares es van negar a conèixer. La Mariona es va prometre que mai li faria res semblant a la seva filla. Va complir la seva promesa. La seva filla es va casar per amor amb el Roger, el fill de la Sra. Paloma i el Sr. Ramon, els amos de la carnisseria del barri.
“Mare!” va escoltar que deia la seva filla- “On eres?” Li va preguntar rient...  “Hem de tallar el pastís” Au, vine!”. La Mariona va somriure i es va deixar arrossegar per la seva filla fins el bell mig del saló, allà l’esperava en Jaume, per tallar a la fi, seixanta anys més tard, el seu pastís de noces...

©derechos reservados Guthwine (Carme Castro)

Premiat amb el Segon premi en el Segon concurs de relats Fotografies que parlen, convocada per La Casa Elizalde i la Biblioteca Sofia Barat (Barcelona)

http://finestresdelamemoria.org/el-barri-es-mou/premiats-del-segon-concurs-de-relats-fotografies-que-parlen

jueves, 29 de mayo de 2014

El primer cafè del dia...


M’agrada seure tranquil·lament a primera hora del matí i mirar la gent passar mentre prenc el primer cafè del dia.
Uns caminen tant ràpids que dedueixes que van amb el temps just per arribar a la feina. Altres a poc a poc, com sinó tinguessin presa  per arribar allà a on van. I d’altres,  que com jo, seuen a la cafeteria de dins del metro, mirant la gent passar, i inventant histories sobre la gent que ens envolta. Preguntant- te com és la seva vida, qui son en realitat i què fan per guanyar- se la vida.
Com avui, que em pregunto qui serà? El seu rostre tan trist mostra les arrugues que el pas del temps deixa en la gent que pateix. Son diferents de les de riure. Les de riure es porten amb orgull! I els ulls t’ho mostren, però les del sofriment... Aquestes, aquestes s’oculten sota un posat seriós i es volen amagar darrera un somriure que mostra més que amaga l’amargura i el desengany.
Imagino què pot haver provocat el patiment que no pot amagar. I voldria tenir el valor d’apropar- me i seure al seu costat. El valor de preguntar- li què l’amoïna. Què puc fer per alleugerir la seva melancolia?
Penso com fer que sigui casual i no ofendre... “Em pots dir...” o “Saps si...”. Penso i repenso, 5, 10, 20 maneres de preguntar- li qualsevol trivialitat i iniciar una conversa i... Què ridícul, penso... aparto la cadira i ... ja no hi és.
Torno a seure pensant en la idiotesa dels dubtes i les vergonyes que aixequen murs entre les persones.

M’acabo el cafè i em dirigeixo a la meva andana. Mentre espero l’arribada del meu metro noto algú al meu costat, i escolto una veu que em pregunta: “ Em pots dir l’hora?” Em giro, i em perdo en uns ulls tristos i alhora esperançats en la resposta que rebran de mi... 

©derechos reservados Guthwine (Carmen)


martes, 22 de abril de 2014

Milán, un St. Jordi...

Tiene los pies destrozados. No pensaba que en Milán hubiera tantas cosas por ver. Las personas que conocía que la habían visitado, le hablaron del Duomo, majestuoso y blanco, y del Cenáculo, el mural de la Última Cena pintado por Leonardo en Sta. Maria de la Grazie, pero nada más a parte de las tiendas de los grandes diseñadores, y de las increíbles Galerías Victor Manuel II. Y la verdad, es que es una ciudad impresionante. Y regresará con más calma para conocerla mejor, piensa mientras se sienta para comer algo en la terraza de uno de los muchos restaurantes que abarrotan las calles anexas a las galerías. 
Al sentarse sus ojos se cruzan con los suyos. Automáticamente se sonrojo. No puede evitarlo. Debe parecer tonta, piensa. Es tan… No, guapo no, interesante. Y la atrae desde el principio. 
Concentrado en la lectura de un libro mientras toma un spritz, de vez en cuando levanta la mirada y se dedica a observar el ir y venir constante de las hordas de turistas que pasan camino de la Piazza del Duomo. Sabe que ella lo mira, y se obliga a no mirarla. ¿Por qué? No lo sabe. Solo sabe que le provoca sentarse frente a ella y entablar una conversación con ella. Pero se resiste.
Ella bebe despacio de su copa de vino, perdida en las brumas de una ensoñación, de un deseo irracional de descubrir los secretos del desconocido y formar parte de su vida. 
Apenas empieza a comer, cuando él paga su cuenta y se levanta para irse. Espera que finalmente la busque con la mirada, pero no, seguro y firme en su determinación de no mirarla, se echa la pequeña mochila al hombro y se aleja de allí, dejándola con un pensamiento, “será en otra vida, en otro tiempo”… Y sonríe triste, mientras lentamente saborea cada bocado de su plato de pasta, controlando a duras penas unas lágrimas que pugnan por salir. Qué tonta, piensa.
Paga su cuenta y se levanta. Se dirige a la Piazza del Duomo, buscando perderse entre la gente, buscando que la belleza de la grandiosa catedral llene el vacío provocado absurdamente por ese desconocido al que nunca volverá a ver. 
Aunque nunca es demasiado tiempo. Y apenas dos horas después tropiezan los dos frente a “El Beso” de Hayez. Su abrazo evita que se caiga. Se miran sorprendidos y sonríen sin poder disimular que se recuerdan. Podrían dejarlo así. En una simple sonrisa y una anécdota que contar al regresar a sus respectivas rutinas. Pero sus brazos la sostienen. Y están en Milán. Y ya no se separan. Salen a la noche decididos. Tal vez solo sea una aventura milanesa a la que sus mentes regresen cuando el hastío de la rutina los ahogue, o tal vez sea el inicio de una historia de amor eterno… 
©derechos reservados Guthwine (Carmen)

miércoles, 26 de febrero de 2014

Irrealidad...

Al adentrarse en la zona boscosa no sabe qué encontrará. Sólo sabe que ella va delante, y la sigue como si le fuera la vida en ello. 
Y quizás sea así.
Es curioso como todo cambia en un instante. Como puedes vivir toda la vida con la certeza absoluta de que no eres más que un fantasma en un mundo paralelo, y de pronto, un simple cruce de miradas te despierta a una realidad imposible de intuir o de adivinar antes de ese momento. Es increíble que después, todo cuánto observas te hace preguntarte como no te diste cuenta de la ilusión.
Eso se pregunta mientras la sigue. 
No supo que hacer esa primera vez. Pero ahora sí. Al pasar los días, las señales llegan a él sin buscarlas y le dicen que tal vez la realidad no está tan alejada de la ficción. Y cuando la vuelve a encontrar sabe qué ha de hacer. 
La observa con mal disimulado anhelo. 
Camina deprisa. Parece tan asustada cuando sus miradas se vuelven a cruzar... 
Una y otra vez mira hacia atrás, como temiendo que alguien la siga. Vuelve a mirarlo, y en ese cruce de miradas la electricidad recorre sus columnas conscientes del reconocimiento mutuo.
En ese instante han sellado su destino. Y ahora la sigue por la espesura. 
La pierde de vista en una de las bifurcaciones del sendero que recorre el parque. Se detiene a escuchar. Su respiración agitada lo guía. Intuye su cansancio y se apresura, guiado por el crujido de sus pasos presurosos aplastando las hojas que tapizan el camino. 
Cuánto más cerca está él, más intenta ella alejarse. Hasta que tropieza exhausta, cayendo de bruces, y él le da alcanza. Su sombra se proyecta sobre ella mientras ambos intentan recuperar el aliento.  
La mira embelesado. Es tan etérea... Tan irreal…
Un click rompe el embrujo. El rostro de ella mudado refleja el horror que siente, y él, él ve lo que antes no podía. Su pálida mano sostiene un pequeño revolver que  apunta hacia su pecho.
Abre los ojos sorprendido. Intenta decir algo, y en la neblina de su mente un hilo de luz se filtra como los rayos de sol a través de la rendija de una ventana. Escucha voces que dicen: ¿Qué ocurre? ¡Quieto! ¡No!...
Mira a su alrededor sin ver, sin comprender. Subyugado por ese rostro hasta entonces angelical, transmutado en una máscara lúgubre  y mortal. 
El miedo se apodera de él. Es ella. Ella es el monstruo del que ha intentado huir tantas veces. Levanta los brazos dispuesto a defenderse. 
Justo entonces se escucha una detonación.
Él se desploma sobre ella que grita. 
Un dolor en su pecho… un fuego abrasador que le corroe... un líquido viscoso y caliente que le empapa…  y un zumbido en los oídos que va amortiguando las voces que surgen a su alrededor.
- ¿Estás bien? ¿Qué ha ocurrido? ¡Ha sido horrible!
Un sollozo aterrorizado. 
Y mientras todo se vuelve fría oscuridad por fin la lucidez en su agonía: ella era su esperanza… y él solo era su monstruo...
©derechos reservados Guthwine (Carmen)

lunes, 10 de febrero de 2014

Toco tu boca...

Llego con el pelo revuelto y el  rostro encendido, pero puntual. Odio llegar tarde. Las luces del teatro apagadas, avanzar con pasos indecisos por la platea buscando la fila, el apuro de hacer levantar a unos desconocidos que en el mejor de los casos te miran con condescendencia…
Las luces se apagan. El escenario se ilumina dando paso a los músicos que empiezan a situarse sobre el escenario. Cierro los ojos hasta que el silencio se hace. 
Es el momento. Fijo la mirada en esas manos de dedos gruesos y uñas mordidas. Esas manos que rozan con el mismo ardor el marfil blanco y negro del piano que mi rostro y mi boca mientras recita embelesado el capítulo 7 de Rayuela: “Toco tu boca…”. Observo sus ojos cerrados, concentrado en arrancar de su instrumento la melodía más hermosa, con la misma pasión que pone en arrancarme un suspiro, como ahora, cuando me mira al finalizar la pieza.

©derechos reservados Guthwine (Carmen)