Com cada dia agafo el metro a l’estació de St. Antoni fins a Passeig de Gràcia. Allà faig transbord a la línia 4 que em deixarà just a davant de casa. I com cada dia, per poc marxa el tren i he d’esperar tres minuts l’arribada del proper comboi.
M’assec esgotada, ansiosa d’arribar a casa i prendre una dutxa, desitjosa que amb ella s’esvaeixin el cansament i les preocupacions de la jornada. Deixo vagar la mirada sobre la resta de vianants que esperen a l’andana.
Sense voler, els meus ulls es detenen en un home gran, deu tenir uns 75 o 80 anys, calculo, encara que sempre he estat dolenta alhora d’endevinar la edat d’una persona.
El desconegut te el cabell gris ben retallat. Vestit com es diria elegant però informal, subjecte un diari amb les mans tremoloses. Les arrugues li solquen una cara amable on destaquen uns ulls blaus com el mar estiuenc. Devia ser molt atractiu de més jove.
Se que no l’hauria de mirar tant descaradament, ell podria...Upsss! De cop i volta em trobo clavades en els meus ulls aquelles finestres blaves, sostenint la meva mirada sense parpellejar, creant- se entre nosaltres un corrent de reconeixement mutu.
El moviment de la gent a l’andana avisa de l’arribada del tren que tots dos deixem passar, perduts l’un en la mirada de l’altre. És una cosa estranya. M’envaeix una calidesa al pit com mai havia sentit, però alhora sento un dolor punyent, com una ma estrenyent fort el meu cor. És com si mirant- lo recordés que ell m’havia fet mal. Molt de mal.
Sento en un instant el dolor de l’abandonament, la ira, l’odi, la tristesa... però per damunt de tot l’amor profund envers aquest desconegut que em mira angoixat i torbat. Ell ho sap el que sento. M’ha reconegut. Tanco els ulls per escapar d’aquells ulls, d’aquell dolor, però els torno a obrir sobresaltada pel murmuri alarmat de la gent que ens envolta novament a l’andana.
Déu! Em poso dreta amb la velocitat del llampec. Ell és a terra. Ha caigut. M’apropo a ell apartant a la gent amb desesperació, amb una urgència que mai he conegut. M’agenollo al seu costat agafant la seva ma. Ell obra els ulls i fica novament la seva mirada en la meva.
Estreny la meva ma intentant transmetre’m alguna cosa, intenta parlar, però li costa. La seva respiració cada cop és més feble. La seva mirada suplica, mentre estreny més fot la meva ma.
Apropo l’oïda a la seva boca. “T’estimo” diu amb un esforç sobrehumà, “som per sempre... ens tornarem a trobar...”. Silenci. Un silenci trencat per l’arribada del metro que observo sense veure, amb la mirada perduda, recordant altres vides... recordant –lo a ell. Sentint el seu amor, l’amor de tots dos, condemnats a retrobar- se en una vida i una altre sense arribar a consumar aquest sentiment que sent més fort i profund que cap altre.
I ploro, ploro contra el seu pit mentre el tren marxa, ploro desconsolada al perdre’l un altre cop, ploro sabent que tampoc en aquesta vida serà, esperançada de que en la propera pot ser que sigui, pot ser que es trobaran en el moment i en el temps adequats.
I mentre els serveis d’emergència se l’enduen, torno a seure esperant el proper tren que em portarà a casa... esperant altra vida... altra temps...
©derechos reservados Guthwine (Carmen)
