M’agrada seure tranquil·lament a
primera hora del matí i mirar la gent passar mentre prenc el primer cafè del
dia.
Uns caminen tant ràpids que
dedueixes que van amb el temps just per arribar a la feina. Altres a poc a poc,
com sinó tinguessin presa per arribar
allà a on van. I d’altres, que com jo,
seuen a la cafeteria de dins del metro, mirant la gent passar, i inventant
histories sobre la gent que ens envolta. Preguntant- te com és la seva vida,
qui son en realitat i què fan per guanyar- se la vida.
Com avui, que em pregunto qui
serà? El seu rostre tan trist mostra les arrugues que el pas del temps deixa en
la gent que pateix. Son diferents de les de riure. Les de riure es porten amb
orgull! I els ulls t’ho mostren, però les del sofriment... Aquestes, aquestes
s’oculten sota un posat seriós i es volen amagar darrera un somriure que mostra
més que amaga l’amargura i el desengany.
Imagino què pot haver provocat el
patiment que no pot amagar. I voldria tenir el valor d’apropar- me i seure al
seu costat. El valor de preguntar- li què l’amoïna. Què puc fer per alleugerir
la seva melancolia?
Penso com fer que sigui casual i
no ofendre... “Em pots dir...” o “Saps si...”. Penso i repenso, 5, 10, 20
maneres de preguntar- li qualsevol trivialitat i iniciar una conversa i... Què
ridícul, penso... aparto la cadira i ... ja no hi és.
Torno a seure pensant en la
idiotesa dels dubtes i les vergonyes que aixequen murs entre les persones.
M’acabo el cafè i em dirigeixo a
la meva andana. Mentre espero l’arribada del meu metro noto algú al meu costat,
i escolto una veu que em pregunta: “ Em pots dir l’hora?” Em giro, i em perdo
en uns ulls tristos i alhora esperançats en la resposta que rebran de mi...
©derechos reservados Guthwine (Carmen)
